domingo, 7 de febrero de 2016

La cultura en el desenvolupament de la empatia




La cultura d’una determinada societat es transmet entre els seus membres, tot filant maneres de pensar, sentir i actuar. Es composa de costums, idees, pautes, valors i consens moral. En aquest marc s’inclouen tant els aspectes elevats de l’ésser humà -art i l’espiritualitat- com les diferents formes de viure i dins d’aquest darrer aspecte la forma d’emprar el temps lliure, en el que situo la cultura d’entreteniment, motiu de les reflexions que tot seguit exposo.

Què ens educa?
Ens eduquen a través del contacte amb les persones amb aferrament (normalment els pares), ens eduquen els contactes amb el medi social, amb les altres persones amb les que s’interacciona, i ens educa el contacte amb la cultura en la que creixem.

I la construcció de l’empatia?
El desenvolupament de la capacitat empàtica es produeix a través d’aquests mateixos contactes. Uns adults empàtics i una cultura empàtica proporcionen uns models que influiran en com es forma la empatia, no només durant la infància sinó posteriorment, en l’edat adulta.

Hi ha consciència del paper de la cultura?
Prendre consciència del paper que té la cultura en l’educació dels nostres infants i joves és el primer pas per tenir un posicionament actiu que ens orienti vers la construcció de la cultura que volem. Em refereixo al posicionament crític front alguns dels valors culturals que no transmeten aquells amb els que ens declarem compromesos: valors empàtics de concòrdia, de diàleg, de respecte, de pau. L’acceptació passiva dels valors contraris és un modelatge que oferim a infants i joves, tant per la nostra actitud de submissió com per la permissivitat  a tenir-hi contacte.

Cultura d’entreteniment
La cultura d’entreteniment inclou sectors que podríem nomenar com a “cultura de la violència”. Filmografia, videojocs i programes televisius. Tot i que la seva influència negativa està demostrada podem observar  la tendència a l’actitud d’encongir-se d’espatlles, amb la justificació de que si de veritat fos perniciosa no es permetria el seu accés de manera fàcil, o bé ens trobem amb l’actitud sostinguda per un ”no s’hi pot fer res”, disposició a sotmetre’s als interessos de la indústria audiovisual.

La cultura promou la violència o el pacifisme?
La cultura en la que creixem ens promou la violència o el pacifisme perquè som natura i cultura. L’agressivitat humana és biològica, biologia que ha estat influenciada per la cultura que els humans hem anat teixint a través dels segles.
La cultura pot exacerbar trets naturals com la por diferent, por atàvica que en el seu moment, en la lluita per l’aliment, en un medi natural, va tenir el seu sentit per a la supervivència i avui la cultura  pot convertir aquesta emoció, en un principi necessària, en homofòbia, racisme i xenofòbia, convertint l’agressivitat en violència, amb intencionalitat de damnar el diferent, el que no és com nosaltres, de manera gratuïta, sense cap guany que ho pugui justificar.
L’agressivitat biològica en interacció amb factors culturals degenera en violència. De la mateixa manera és la cultura la que pot prevenir la violència. Els factors més importants han de ser l’educció de l’empatia i dels valors de la pau.

Els mitjans influencien en l’educació de l’empatia?
En la nostra cultura hi té un paper fonamental la televisió, ja que vertebra els diferents elements culturals, i és impactant que  més de la meitat dels programes, a escala mundial, contenen violència.
Sabem de filmografia que ha estat inspiradora d’actes de violència perpetrats per joves, com Matrix o  Terminator, personatges de model atractiu per a molts infants i joves, col·lectiu que inverteixen un promig del 50% del seu temps lliure a veure televisió i/o a jugar a videojocs, una intensa pràctica per amarar-se d’una cultura que fa de la violència un dels seus atractius. També sabem de la seva influència en incrementar les actituds i comportaments agressius ja que una forma d’aprendre violència és veure-la, tant en  directe com  observant-la en les pantalles, com demostra l’estudi de les funcions de les neurones mirall.  Més encara si no només es veu sinó que es té un paper actiu accionant el comandament dels videojocs, accionant tot tipus d’armes, la finalitat de les quals és, sens dubte, fer mal,  ferir o matar. 

Caldria promoure canvis en la cultura d’entreteniment dels mitjans audiovisuals?
 La creença de que els efectes de la televisió i dels videojocs violents no són nocius per a la majoria de la població infantil i juvenil i que només pocs són els que arriben a confondre la realitat amb la ficció, no exonera de responsabilitat a la societat. Caldria plantejar-se si és necessari promoure que socialment s’implantin mesures per evitar la inducció a la violència i la inducció a la dessensibilització dels seus efectes. 
El perill existeix, no es pot negar: anestèsia dels sentiments que ens humanitzen, imitació de característiques dels personatges i també producció d’ansietat i de temors. S’han de demanar responsabilitats a les corporacions i s’ha d’esperar que la audiència responsable exigeixi canvis alhora que  assumeix una pràctica real en desestimar tota forma de violència.
L’educació hi té un gran pes. El modelatge per part dels pares amb un rebuig clar cap el visionat i la pràctica de jocs amb violència, amb convicció, amb uns valors que  apostin per l’empatia i la pau, ha de tenir els seus efectes de manera que arribi a ser la mateixa infància qui rebutgi aquests continguts i en cerqui d’altres. A la llarga la indústria haurà també de modificar els seus esquemes de producció. 
La llibertat d’expressió i els drets de l’audiència s’han de respectar però les necessitat de créixer en una cultura amb uns valors pacifistes i antiviolents també. Tal com hi ha un acord tàcit de no lluir pornografia, es podria arribar a l’acord de produir canvis en altres continguts. La protecció de la infància és un dret i una obligació.

Cada societat crea cultura i alhora la cultura crea la societat.




    

No hay comentarios:

Publicar un comentario