martes, 15 de septiembre de 2015

És necessari fer un canvi de paradigma respecte la violència inclosa en pel•lícules i videojocs?



No només són educadors els pares i el professorat, sinó que la societat en la que cada nen, cada nena, cada noi, cada noia, està immergit també educa. En quins valors, culturalment acceptats, es desenvolupen els nostres infants i joves? Cal promoure canvis? 
    Les imatges que contenen violència estan àmpliament acceptades. Aquesta acceptació pot ser a nivell cognitiu no obstant no es produeix tal acceptació a nivell emocional. Sembla que hem normalitzat l’experiència d’estar-hi en contacte  sense cap repercussió però no és així. El nostre cervell està dissenyat per explorar permanentment l’entorn a la recerca d’amenaces i les imatges tenen forçosament un impacte en la maquinària de l’alerta. Encara que conscientment no apreciem aquesta reacció, el cos estarà en alerta, desvetllat per la por ancestral, bàsica, i amb ella apareix l’ansietat i és que evolutivament no estem preparats per processar de manera diferent aquestes visualitzacions.
    La visualització d’ imatges violentes  influeixen en el funcionament del cervell interferint les funcions organitzadores del benestar. Sense gaire dubtes la neurociència afirma que poden  induir a conductes agressives i a patir ansietat, estrès i depressió. Ens hauríem de preguntar quin paper té aquest entorn en l’augment d’estats d’ansietat i d’hiperactivitat que presenten cada vegada més infants  i adolescents del món occidental.
     L’exposició reiterada a reproduccions visuals d’escenes agressives, de patiment i de violència no només genera alteracions funcionals a certes zones del cervell implicades en la gestió de les emocions i els sentiments que es manifesten en forma d’ansietat sinó que genera l’anestèsia de la sensibilitat emocional nomenada síndrome de pèrdua de sensibilitat. Quan un nen veu como es mata una persona se li està traient l’instint de rebuig i se l’està desensibilitzant. Una de les conseqüències  pot ser  la percepció distorsionada de la realitat com si tot el que veiem  fos de ficció, com si res és real.
     Tot i  que el processament d’aquestes imatges no té iguals repercussions per a tothom (algunes persones són molt vulnerables),  hem de prendre consciència de la resposta natural que hi dóna l’organisme humà, no el podem negar. Potser caldria no fer l’esforç que  estem fent, a nivell social,  per normalitzar-les i s’hauria de rebutjar decididament l’exhibició d’aquestes imatges.

Extret de L’educació de l’empatia és possible. Ed. EUMO.

No hay comentarios:

Publicar un comentario