domingo, 2 de agosto de 2015

AMOR . Una emoció menystinguda

                                          
L’amor és l’emoció que ens expandeix i ens connecta a les altres persones. És  impulsora del recolzament social, incrementa el benestar i protegeix les persones de l’estrès i de les malalties. No rebre amor o tenir l’amenaça de la seva pèrdua resulta ser una experiència aterridora i condiciona estats d’inseguretat i ansietat, sobre tot durant la infància.
     Els darrers anys la comunitat científica ha canviat la descripció d’aquesta emoció acumulant dades que demostren que els éssers humans hereten i transmeten amor  a través de l’equipatge genètic i que forma part de la naturalesa dels éssers humans.  Som éssers amb una necessitat vital, fonamental, de ser estimats i d’estimar. Maturana (2003), va ser el primer científic que va explicar aquesta emoció. En la seva proposició l’ amor no es una qualitat, o un regal, o una virtut, sinó que es un fenomen biològic que constitueix la existència social.
      L’amor és una emoció bàsica, primària, gràcies a la que, sens dubte, hem perviscut com espècie. Sense la capacitat humana  d’estimar els humans ens hauríem extingit, com ens hauríem extingit sense la por, o sense la ràbia que ens han predisposat a la defensa de les condicions bàsiques per a la supervivència.  L’avantatge evolutiva de l’amor ha comportat poder ser altruistes i cooperatius i tenir vivències de protecció i de  profunda solidaritat amb el gènere humà.
      Es considera com a l’antídot de l’odi. En l’obra Emociones destructivas Goleman (2003)  recull les següents paraules de Alan Wallace, físic expert en budisme: “el cultiu de l’amor constitueix una espècie de vacuna que enforteix el nostre sistema immunològic emocional i ens permet endinsar-nos en territoris infectats d’ira i odi sense perill de contagiar-nos”.
      En general, però, entre la població no és considerada una emoció rellevant més enllà de l‘amor familiar o de l’amor romàntic i se li atribueix, més que a les altres emocions, el valor de ser sentiment femení, de casa, ni social ni masculí, ignorant que forma part de l’essència humana, que som, per naturalesa, éssers amorosos. Si en comptes d’aquesta negació creéssim voluntàriament múltiples contextos afectius estaríem augmentant els nivells d’oxitocina -substància pacificadora que fomenta l’afecte mutu, considerada bàsica en la creació de vincles amorosos -  catalitzant així la biologia de l’amor.
     En totes les professions que atenen infants i joves, ja siguin educadors i educadores, mestres, professors, entrenadors, monitors  o treballadors socials, l’amor ha de ser la força que acull, respecta i  fa créixer la humanitat de cadascú i no és justificable  negar aquesta interacció afectiva en nom de la professionalitat..
      El que acabo d’exposar té aplicació també en l’atenció residencial de la gent gran. En té en totes les professions en les que es té cura de les altres persones. I en té en totes les interrelacions  ja que l’amor, o el desamor, impacta en l’organisme de tots nosaltres. Com suggereix Maturana, una manera de viure que sistemàticament negui l’amor emmalalteix.
      Podem atrevir-nos a preveure que sentint amor i compassió per totes les persones, a la llarga, ens ha de conduir a un avenç evolutiu.




No hay comentarios:

Publicar un comentario